dimarts, 26 maig de 2009

LA SANTA BÍBLIA EN CATALÀ

Tenim el plaer d'anunciar-vos l'aparició d'una nova traducció de les Sagrades Escriptures al català. Aquesta traducció és el resultat de molts anys de treball amb l'objectiu d'oferir als parlants dels Països Catalans una versió bíblica respectuosa i fidel amb el text que Déu inspirà, i que Ell mateix ha preservat al llarg dels segles fins als nostres dies. Darrere d'aquest projecte hi ha estat la Trinitarian Bible Society (Societat Bíblica Trinitària), que publicà la primera edició de l’Evangeli segons Joan en català el juliol del 1989, la primera edició del Nou Testament l'abril del 1999, i, finalment, la primera edició de la Bíblia completa el maig del 2009.



Trets distintius d'aquesta traducció

Tamany: 190x133x25 mm.
Color: borgonya

Els textos hebreu i grec dels quals ha estat traduïda


La traducció al català s'ha fet a partir del textos hebreu i grec, anomenats Masorètic i Receptus, d'acord amb els criteris textuals de la Trinitarian Bible Society, definits en els seus principis.
“La Societat Bíblica Trinitària utilitza l'hebreu del Text Masorètic com la base textual per a l’Antic Testament en les seves traduccions. Els jueus van tenir una gran cura al llarg dels segles per conservar el text hebreu en la seva forma més pura; el seu treball va produir el que s'anomena normalment el Text Masorètic. Aquest text ha estat el text hebreu estàndard durant més de mil anys. En traduir l'hebreu a unes altres llengües,ocasionalment les traduccions antigues com la Septuaginta grega, la Vulgata llatina, i els Targums arameus es consulten a causa de la dificultat de l'hebreu. Però, com que Déu va donar el text originalment en hebreu, aquestes traduccions antigues s'han de tractar com a secundàries a l'hebreu. El Text Masorètic és la forma més fiable del text de l’Antic Testament, i és la base de totes les publicacions de la Societat per a l’Antic Testament”.
“La Societat Bíblica Trinitària utilitza la forma del text grec del Nou Testament conegut com el Textus Receptus o Text Rebut. Aquest és el text que es troba darrere del Nou Testament de les traduccions de la Reforma. És una representació fidel del text que l'església ha utilitzat durant segles en diferents parts del món. És el resultat dels estudis textuals d'erudits conservadors durant anys, tant abans com després de la Reforma, i representa majoritàriament els 5.000 manuscrits grecs disponibles. La Societat creu que aquest text és superior als textos utilitzats per les Societats Bíbliques Unides i altres editors de la Bíblia, textos que tenen llur base en uns pocs manuscrits des del segle IV amb defectes seriosos, i que han estat editats fent servir els principis racionalistes de l’erudició del segle XX.”


Els criteris de traducció emprats

Aquesta traducció s'ha dut a terme sota el principi anomenat d'equivalència formal, que cerca de mantenir la traducció el més pròxima possible al significat exacte de les paraules del text que tradueix, sense deixar de tenir en compte la seva comprensibilitat. Aquest principi de traducció sorgeix de creure que les Sagrades Escriptures van ser inspirades plenàriament i verbalment per Déu: és a dir, que Déu va inspirar tant el missatge com les paraules amb què el transmeté. És el principi en què es basaren les traduccions bíbliques de l'època de la Reforma del segle XVI.


L'ús de la lletra cursiva en el text

En aquesta versió els mots en cursiva representen opcions de traducció suplementàries o complementàries per indicar que aquests mots no hi són explícits en el text original. Amb això es manté un criteri bíblic clàssic en la traducció bíblica respectuosa amb la Paraula de Déu.


L'ús del nom Jahveh per designar Déu

Volen recollir la tradició de mantenir les consonant del nom de Déu com ens ha arribat, s'ha incorporat el nom JAHVEH on aquest apareix, seguint les directrius establertes en l'Onomàsticon Bíblic Hebreu-Català.

dimecres, 8 octubre de 2008

LA TRADUCCIÓ INTERCONFESSIONAL DE LA BÍBLIA EN CATALÀ: UNA ANÀLISI CRÍTICA (1)

INTRODUCCIÓ

El mes de setembre de 1993 va ser presentada la versió completa de la Bíblia Interconfessional en llengua catalana (edició catòlica). L’acte de presentació oficial es va fer a la seu de la Facultat de Teologia de Catalunya, que pertany a la Universitat Ramon Llull, la universitat catòlica de Catalunya.
L’acte va ser convocat pel Comitè d’Edició de la «Bíblia Catalana Traducció Interconfessional», format per «l’Associació Bíblica de Catalunya», «l’Editorial Claret» i les «Societats Bíbliques Unides».
A la taula presidencial -sota una imatge de la verge Maria amb el nen Jesús- hi havia l’Arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, el doctor Ramon Torrella, que presidia l’acte; el doctor Joan Magí, sacerdot, president de l’Associació Bíblica de Catalunya, professor de la Facultat de Teologia de Catalunya i membre del Comitè d’edició de la BCI; el doctor Jean-Claude Margot, conseller de traducció de les Societats Bíbliques Unides; el doctor Armand Puig, coordinador general de la BCI; el professor Jan de Waard, coordinador de les edicions científiques de les Societats Bíbliques Unides; el pastor Guillem Correa, en representació del Consell de les Esglésies de Catalunya i president de l’Església Evangèlica de Catalunya, i el pastor José Luís Andervert Escriche, secretari general de la Societat Bíblica Espanyola.
L’acte de presentació va ser definit per l’Arquebisbe de Tarragona com el millor acte de testimoniatge ecumènic.
El dissabte 23 d’octubre, es va fer l’acte de presentació de la BCI (edició protestant), a les depedències de la Església Metodista del Poble Nou (IEE). En l’acte van dirigir-se als presents les següents persones: el pastor Josep Lluís Andevert Escriche (UEBE), director general de la Sociedad Bíblica Española; el pastor Enric Capó (IEE), membre de l’equip de treball de la BCI; el pastor José María Martínez (FIEIDE).
L’únic que va presentar objeccions a certs aspectes de la BCI va ser el pastor Martínez, sobre certes concessions als catòlics en alguns passatges (Mt 1.25) i la possibilitat que les notes introductòries puguin donar certa confusió al text de la Bíblia. Encara que el pastor Martínez va manifestar el seu goig per la nova versió va afirmar que, en general, els traductors havien tingut molta cura de fer arribar al lector el sentit dels originals i que apreciava les notes introductòries. La pregària de dedicació d’aquesta versió va estar a càrrec de Juan María Argudo (Església la Bíblia Oberta), Pere Bonet (UEBE), Joan Miró (Assemblees de Germans, carrer Terol), Manuel Rodríguez (FIEIDE, carrer Verdi).
El present treball té com a objectiu ser una aproximació crítica, no exhaustiva, a aquesta traducció des d’una posició netament cristiana evangèlica, fonamentalista i en defensa del Text Masorètic i el Textus Receptus.



Antoni Mendoza i Miralles
Copyright © 2000, Edicions Cristianes Bíbliques, Apartat 10053, 08080 Barcelona-Catalunya

LA TRADUCCIÓ INTERCONFESSIONAL DE LA BÍBLIA EN CATALÀ: UNA ANÀLISI CRÍTICA (2)

ASPECTES GENERALS SOBRE AQUESTA VERSIÓ

Antecedents històrics

Primerament cal situar aquesta traducció de la Bíblia dins dels acords entre el Secretariat per a la Unitat dels Cristians (CR) i les Societats Bíbliques Unides signats el 1968 i ratificats el 1987. Aquestes traduccions són anomenades generalment «Ecumèniques» (TOB1, en francès, i la italiana)2 , amb l’excepció de les produïdes a l’estat espanyol. La raó d’això fou expressada a la reunió del «Comité Cristiano Interconfesional» de l’onze de febrer de 1971, on a l’acta d’aquesta reunió i amb la signatura dels secretaris Luís Ruíz Poveda (IEE) i Julián García Hernando (CR) diu: «Todos coincidieron en la conveniencia de proceder a la edición de una Bíblica ecuménica para los pueblos de habla española y destinada principalmente al gran público. Pareció preferible irla publicando por partes y no toda de una vez. Esto tiene la ventaja de que el trabajo se hará más concienzudamente, y la idea de la Biblia ecuménica irá poco a poco calando profundamente en el pueblo de Dios» 3 (la negreta és nostra).
A l’any 1979 es va publicar el Nou Testament Interconfessional, co-editat per l’Associació Bíblica de Catalunya, la Fundació Bíblica Evangèlica de Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat i les Societats Bíbliques Unides. Aquesta versió es va fer seguint el principi de traducció anomenat d’equivalència dinàmica, proposat per les Societats Bíbliques Unides. L’equivalència dinàmica es descriu a la introducció d’aquest Nou Testament: «…es basa en el principi que, si la forma d’una frase de la llengua original… un cop traspassada a la nostra llengua, no té el mateix sentit ni la mateixa expressivitat, cal cercar en la traducció una forma que tingui un valor equivalent» (veure comentari sobre aquest tipus de traducció al final). Es reconeix que aquest tipus de traducció és més lliure, i que l’objectiu es transmetre «els mateixos continguts» (?) i «el mateix valor expressiu de l’original» (?), elements que qüestionen la inspiració verbal i plenària de les Sagrades Escriptures. En aquesta edició de la Bíblia, on ha estat revisat el Nou Testament editat al 1979, es parla d’equivalència funcional, un mot diferent per referir el mateix principi de traducció.

Participants

Traductors
Tots ells membres de l’Associació Bíblica de Catalunya.
Han estat: Joan Aragonès, Agustí Borrell, Gabriel Cañellas, Pere Casanellas, Enric Cortès, Joan Ferrer, Joan Magí, Joan Ramon Marín, Jaume Pedrós, Hilari Raguer, Frederic Raurell, Josep Ribera, Ignasi Ricart, Jordi Sànchez Bosch, Jaume Sidera i Romual Vives.
Revisors
Han estat: Guiu Camps i Armand Puig, a càrrec dels Psalms; i Agustí Borell i Armand Puig, del Nou Testament.
Consultors de les Societats Bíbliques
Han estat: Rudolf Kassühlke i Jean-Claude Margot.
Introduccions i notes
Redactades per alguns dels traductors i, a més, per Xavier Alegre, Núria Calduch, Antoni Cruells, Josep Maria Grané, Xavier Moll, Gaspar Mora, Francesc Ramis, Ramon Ribera, Damià Roure, Pau Sais (Evangèlic), Teodor Suau, Llorenç Tous i Josep-Oriol Tuñí.
Comitè de redacció (¿de les notes?)
Ha estat format per Agustí Borell, Guiu Camps, Pere Casanellas i Armand Puig. Enric Capò (protestant) ha participat en les tasques de revisió.

Textos utilitzats

Pel que fa l’Antic Testament
El text utilitzat ha estat el de la «Bíblia Hebraica Stuttgartensia». En l’edició amb apòcrifs, aquests textos s’han traduït de l’edició de Göttingen, de la «Septuaginta».

Pel que fa el Nou Testament
El text grec utilitzat ha estat la 26a edició del «Novum Testamentum Greace», de Nestle-Aland.

Principis de traducció
Primerament, cal precisar que aquesta traducció «s’ha mogut en el marc dels acords entre el Secretariat per a la Unitat dels Cristians (CR) i les Societats Bíbliques Unides, signats en 1968 i ratificats el 1987». 4
Al comentari anomenat «Gènesi de l’edició» es necessari tot un seguit de precisions força importants:
1) La traducció està allunyada d’una «equivalència literal», que es descriu com «un llenguatge ‘biblicista’… arcaïtzant i poc natural»5, encara que reconeix que «semblaria» molt «fidel» als textos originals.
2) A la versió del Nou Testament de 1979, es parlava d’equivalència dinàmica, com a tècnica de traducció: «es basa en el principi que, si la forma d’una frase de la llengua original -el grec en aquest cas-, un cop traspassada a la nostra llengua, no té el mateix sentit ni la mateixa expressivitat, cal cercar en la traducció una forma que tingui un valor equivalent» .6 En aquesta versió es parla d’equivalència funcional.
3) L’equivalència funcional ha estat complementada, i corregida en certs casos, per cercar «la proximitat al text original i la recerca de l’expressivitat». 7 La comprensibilitat la mantenen amb «les tècniques de transformació lingüística».
4) Ha fet servir un català estàndard, i es farà una edició especial per a les Balears.

L’addició dels apòcrifs en les edicions preparades per ús de catòlics, co-editades per la Societats Bíbliques Unides (ABM)

L’edició anomenada «catòlica» conté una «aprovació» davant de la presentació del editors, del president de la Conferència Episcopal Tarraconense, l’arquebisbe Ramon Torrella; a més dels llibres apòcrifics, referits com «Deuterocanònics». La inclusió dels Apòcrifs és deguda a l’acord entre l’Església Catòlica i les Societats Bíbliques Unides, que diu que s’editaran en una secció pròpia al final de l’Antic Testament, 8 ja que aquesta «Església» els considera canònics.
Hi ha arguments forts, que les Esglésies Bíbliques mantenen, que proven que aquests llibres no són inspirats per Déu i per tal raó van quedar exclosos del Cànon de l’Antic Testament. 9 No es poden incorporar al text Bíblic, doncs és afegir a les Escriptures donades per Déu, i això està penalitzat per Déu en les Sagrades Escriptures (Ap 22.18-19). Transcrivim alguns dels arguments que hi ha al llibre La Santa Biblia: Palabra inspirada de Dios:
a) Mai no van ser considerats pels jueus com part del Cànon de la Bíblia hebrea, o sigui, de l’Antic Testament.
b) Mai no van ser citats -els apòcrifs- ni pel Senyor Jesu-Crist ni pels Apòstols.
c) No es troben inclosos en cap llista del Cànon que han donat els Pares de l’Església fins finals del segle IV, de manera que per 400 anys els apòcrifs no van ser reconeguts.
d) Errors, coses ridícules i relats falsos es troben en el llibres apòcrifs, i aquestes falsedats contradiuen els fets històrics i les doctrines dels llibres canònics de la Santa Bíblia.
e) Els mateixos escriptors no pretenen haver escrit ni per inspiració ni per manament diví de cap mena.10

L’addició d’amplies introduccions a la Bíblia, AT i NT, a grups de llibres bíblics i a cada llibre en particular

Un altre fet a destacar és l’abundància d’introduccions i notes que conté aquesta traducció, mentre que a la versió del Nou Testament de 1979 no hi havia introduccions, les notes eren molt poques i eren al final del text bíblic, en un apartat especial.
A més, aquestes notes introdueixen tota la crítica textual que nega la inspiració plenària i verbal de la Bíblia, contenen afirmacions que qüestionen el text bíblic i marquen una interpretació precisa al lector abans que aquest consideri el propi text traduït.
En l’apartat anomenat «Gènesi de l’edició» es diu11 que s’ha tingut en compte les aportacions de la Traduction Oecumenique de la Bible (TOB), de 1989. Examinant aquesta traducció observem la mateixa línia liberal en relació a la formació del text bíblic, encara que en la traducció francesa encara s’arriba més lluny en parlar, per exemple, de tres Isaïes.

La introducció general a la Bíblia

«Déu parla en la història dels homes»
D’entrada es qüestiona la possibilitat de la paternitat mosaica, tot situant el moment de la seva escriptura en el segle X a. C., això ja en la tercera línia, i abans d’arribar a la introducció al Pentateuc. També es torna a afirmar això en l’apartat «La Bíblia, paraula de Déu i paraula d’homes».
Tot seguit es qüestiona també la cronologia tradicional, d’acord el text bíblic, que situa la sortida d’Israel d’Egipte al segle XV abans del naixement del Crist. Els autors d’aquesta traducció la situen en el segle XII a. C.
També, en aquesta introducció, encara que s’afirma que el text inspirat està format per 27 llibres el Nou Testament, en relació a l’Antic Testament s’evita qualsevol precisió.
En relació a la persona del Senyor Jesús s’evita mencionar en cap moment que sigui Déu; se’l menciona com «Jesús de Natzaret», «un home que parla de Déu», «la Paraula encarnada», «el Fill», «el Fill de Déu» i «Jesús».

«La Bíblia, paraula de Déu i paraula d’homes»
Sota aquest títol es parla fonamentalment de la formació i reconeixement del cànon de les Sagrades Escriptures.
S’introdueixen elements ambigus. Aquestes afirmacions que certs llibres han necessitat «moltes mans» i «bastants centenars d’anys» 12 per donar-nos el text actual, i que bona part del textos bíblics són producte de tradicions «refoses i articulades», preparen el camí per presentar com a veritat la hipòtesi documental en la constitució del text bíblic.
El concepte d’inspiració de l’Esperit Sant queda limitat en reflectir «allò que Déu ha fet a favor de l’home» -referenciant 2 Timoteu 3.14-17-, no allò que Déu ha dit. Considerant que el llenguatge que es fa servir és «paraules humanes, subjectes a les vacil·lacions pròpies de tot llenguatge humà». Així s’explica el concepte d’inspiració: «el text bíblic reflecteix la fe de la comunitat i alhora desvetlla la fe en qualsevol lector de qualsevol moment de la història».
Si això encara no revela la negació que es fa de la inspiració plenària i verbal dels 66 llibres que formen la Santa Bíblia, afirmen que els llibres bíblics, reconeguts com a inspirats i canònics «són paraula de Déu», evitant fins i tot el terme «la paraula de Déu».
Pel que fa la qüestió del cànon, presenta l’ús de la versió grega de l’Antic Testament, la Septuaginta, utilitzada pels cristians del primer temps, per parlar de una Bíblia cristiana de fet i de la consagració de l’existència de dos cànons: un amb els apòcrifs i un altre sense. Encara que reconeixen que els protestants els consideren «apòcrifs», s’oblida la gravetat de la seva acceptació, la qual cosa cau dintre de la condemnació bíblica (veure Dt 4.2; 12.32; Ap 22.18-19).

«Llegir la Bíblia avui»
En aquest passatge es parla de la necessitat de tenir un esperit obert, d’estar oberts a l’Esperit Sant i llegir sota el seu impuls, però no es diu res de la il·luminació de l’Esperit Sant als lectors per poder interpretar correctament el significat del text inspirat i la seva aplicació.
Els escrits bíblics no recullen la Paraula inspirada de Déu, l’èmfasi està en les experiències, experiències que configuren la relació entre Déu i els homes.

La introducció a l’Antic Testament
Sota el títol de «Visió Històrica», l’apartat «a) La formació del poble» torna a situar la cronologia de la sortida d’Egipte al segle XII a. C, en lloc del segle XV a. C.; alhora que planteja la conquesta de la Terra Promesa com una acció de certes tribus beduïnes seminòmades, que identifica amb diferents grups de les tribus d’Israel. En parlar del «període monàrquic», considera el seu inici amb dos intents a càrrec d’Abimèlec i Saül, i presenta l’arribada de David al tron com una elecció de les tribus meridionals; en cap moment es considera que l’elecció de Saül i de David va ser feta per Déu, així com la destitució del primer. Una explicació que no encaixa amb el text bíblic del qual vol ser una «introducció»; per contra és una introducció «qüestionadora del text bíblic».
Sota el títol «Els llibres de l’Antic Testament: procés de formació», es qüestiona la paternitat a què fa referència el text bíblic i la tradició fidel a la consideració de la inspiració plenària i verbal de les Escriptures, i presenta com l’única veritat la de les hipòtesis introduïdes pel modernisme teològic, seguint les diferents teories de la crítica documental (teories de les fonts). D’entrada presenta el text de l’Antic Testament començant a recollir-se al segle X a. C. i completant-se al període hel·lenístic. Nega així la paternitat de Moisès, pel Pentateuc; de Salomó, pels Proverbis, i la d’Isaïes, pel llibre del seu nom.

La introducció al Pentateuc
Es presenta la teoria de les fonts, per explicar la composició del Pentateuc, negant-se la unitat de redacció original i considerant aquests llibres com productes: «almenys en part, és el resultat d’un procés de composició llarg i complex» 13.
Merill F. Unger14: dóna sis raons per avalar la paternitat mosaica15 del Pentateuc:
«1. Académicamente reunía las condiciones necesarias para hacerlo (Hch 7.22), y arqueológicamente e históricamente no existe un motivo racional que se oponga.…
2. El Pentateuco afirma que Moisés lo escribió, por lo menos en parte (cf. Ex 17.14; 24.2; 34.27; Nm 33.2; Dt 31.19, 24-26).
3. El resto de la Biblia afirma que Moisés lo escribió (Jos 1.7; 1 R 2.3; Lc 24.44; 1 Cor 9.9).
4. Nuestro Señor afirmó que Moisés fue su autor (Jn 5.46-47; cp. Gen 3.15; 49.10; Nm 24.17; Dt 18.15-18, etc.).
5. El fundamento de toda la verdad revelada y del plan de redención de Dios se apoya en el Pentateuco…
6. Las teorías de la alta crítica que dividen el Pentateuco son metodológicamente carentes de fundamento…»

La introducció als Llibres Profètics
Es qüestiona la unitat del llibre del profeta Isaïes, i la seva paternitat, ja que es parla de tres autors que escriuen en temps diferents.
També es torna a afirmar que els textos, com els tenim en l’actualitat, són el resultat final d’un procés d’actualitzacions i reinterpretacions del missatge profètic original. El fet que es registressin no té res a veure amb la inspiració divina, solament es fa menció d’accions de la voluntat humana.
De les notes introductòries als llibres que formen aquest apartat es destaquen els comentaris que vénen tot seguit.
La introducció al llibre de Josuè16, situa els fets en el segle XIII a. C., en lloc del XV; i la seva redacció final vers el segle VI a. C, negant la paternitat de Josuè i aplicant sistemàticament la datació de la crítica destructiva de la Bíblia.
La introducció al llibre dels Jutges, descriu de la següent manera el «procés» de formació del llibre: «Cada tribu tenia els sis herois i les seves gestes per a recordar, que s’anaren transmetent i magnificant amb el temps. Després va venir la reflexió global sobre aquest conjunt de tradicions i, finalment, es va dur a terme la redacció definitiva, en una època que se situa en el segle VI a. C., al voltant de l’exili de Babilònia» 17.
La introducció al 1r i 2n llibre de Samuel, recull la tradició jueva que considerava a Samuel com l’autor principal i a Gad i Natan com els que el van acabar. Però quan parla de «La formació dels llibres de Samuel», afirma que són un recull de materials molt diversos i que l’elaboració final es pot situar cap al 587 a. C.
La introducció al 1r i 2n llibre dels Reis, també els considera un recull de materials molt diversos i situa la seva redacció final al llarg del segle VI a. C.
A la introducció al llibre d’Isaïes no es fa referència en cap moment a la formació del llibre.
La introducció al llibre de Jeremies, considera el llibre com un material original de Jeremies al què es van afegir altres materials, alguns «distingibles» i altres no. Entre el material posterior a Jeremies considera 25.15 a 38 i els capítols 46 a 51, pel fet que profetitza la caiguda de Babilònia, que és posterior a la vida del profeta.
La introducció al llibre d’Ezequiel, parla d’un ampli cos de materials pertanyents al profeta, però també afegits dels seus deixebles i de cercles sacerdotals.
La introducció al llibre d’Osees, qüestiona les parts profètiques del llibre afirmant que un dels seus deixebles va ampliar l’obra d’Osees, i aleshores va introduir esdeveniments passats i presents del regne de Judà. Cap referència al registre de fets profètics.
La introducció al llibre de Joel, diu que «no sembla haver rebut una vocació particular ni un missatge clar i concret de part de Déu» 18.
La introducció al llibre d’Amós, considera que «la paraula del ramader de Tecoa es deixa sentir amb força d’un cap a l’altre de l’escrit» 19; negant l’autoria total del llibre a Amós i considerant-la reelaboració dels seus deixebles.
La introducció a Jonàs, encara que no nega directament la historicitat dels fets, afirma que alguns són considerats «elements meravellosos» , a més de dir que el fet que un peix s’empassi un home ve de la mitologia grega i no del registre de fets reals que van esdevenir-se. Nega que sigui una «narració de caràcter estrictament històric», afirmant que és «una narració didàctica»; la qual cosa nega la literalitat històrica dels fets. A més, diu que no hi ha altres textos a la Bíblia que testifiquin els fets dels «tres dies passats per Jonàs dins del peix, …la conversió en massa de la gran ciutat de Nínive» 20; cosa que, en primer lloc, no és certa, doncs Jesús ho va fer (veure Mat 12.40-41), i, en segon lloc, el qüestionar la historicitat dels fets és tendenciosa i vol negar tot fet miraculós del text bíblic.
La introducció al llibre de Miquees, nega la paternitat de Miquees i atribueix a un recopilador que a més de reestructurar el material rebut va afegir-ne de nou.

La introducció als Escrits
Quan es fa referència al llibre de Daniel, en l’apartat titulat «Profecia i apocalíptica», es nega la realitat del llibre que parla d’esdeveniments profètics, dient-ne que l’autor (?) del llibre «es proposa d’interpretar la història passada» 21.
De les notes introductòries als llibres que formen aquest apartat es destaquen els comentaris que vénen tot seguit.
La introducció al llibre de Job, vol situar l’autor, i conseqüentment l’escriptura del llibre, en una data molt tardana, al segle VI a. C., en contra de la tradició jueva que el situava en l’època dels patriarques.
La introducció al llibre dels Proverbis, presenta el nom de Salomó com «típic i tòpic d’un quefer sapiencial» 22, negant la paternitat de Salomó. A més, considera el llibre inspirat en el llibre egipci de la Saviesa D’Amenemope, en lloc de considerar-lo inspirat per Déu. Cronològicament, el situa entre els segles V al III a. C., com a resultat d’un llarg procés de formació. Tot això accentua la interpretació de l’escriptura dels llibres sagrats com un procés evolutiu, progressiu, en lloc d’una acció divina de revelació i inspiració.
La introducció al llibre de Rut, afirma, sense justificar, que l’afirmació que el llibre fa de referir a esdeveniments ocorreguts en el període dels jutges és falsa, i que els fets van ocórrer en l’època postexílica.
La introducció al llibre del Càntic dels Càntics, nega l’afirmació del text bíblic que l’autor va ser Salomó, en dir que «La col·lecció ha estat posteriorment relacionada amb Salomó, segurament per la seva anomenada com a autor de càntics… i per les referències a aquest rei en el mateix càntic» 23. Una vegada més els autors de les notes són ràpids en negar l’autoritat del text i subordinar-lo a les seves pròpies hipòtesis.
La introducció al llibre de l’Eclesiastès es permet una vegada més jutjar de falsa l’afirmació que el text bíblic fa a favor de la paternitat de Salomó, i arriba a dir que quan diu que va ser rei sobre Israel a Jerusalem24 és un fingiment 25, o sigui un engany. Els autors de les notes i els seus coneixements, que neguen d’entrada la possibilitat d’una inspiració plenària i verbal del text bíblic, són els criteris per distingir allò que és cert d’allò que és fals en el text bíblic.
La introducció al llibre de les Lamentacions, nega la paternitat de Jeremies.
La introducció al llibre d’Ester, parla del dubte «de la seva historicitat plena» 26, però els comentaris posteriors neguen la historicitat dels fets que el llibre enregistra. La datació situa el llibre en el regnat d’Antíoc IV Epífanes, al segle II a. C.
La introducció al llibre de Daniel, vol negar tot element sobrenatural del llibre, com la revelació anticipada dels fets històrics. Per aquesta raó es situa l’època en que fou escrit en el segle II a. C. i s’afirma que el llibre barreja elements històrics i de llegenda. És més, donat que el llibre parla del futur profètic, justifica la negació de tota predicció verídica dient que «La visió peculiar que l’autor del llibre de Daniel té de la història permet d’entendre els fets passats, i fins i tots els esdeveniments contemporanis, com a profecia» 27.
La introducció als llibres d’Esdres i de Nehemies, torna a parlar de «redactor final», tenint en compte un procés de reelaboracions. Un cop més torna a situar el text en un temps llunyà dels esdeveniments: el segle VI a. C.
La introducció als Llibres de les Cròniques, presenta a l’autor idealitzant28 els regnats de David i Salomó, i «eliminant, adaptant i complementant els detalls que donen relleu als aspectes centrals segons el seu criteri» 29, el material que havia recopilat. Això implica manipulació dels fets reals. A més, nega la intervenció divina en la manera i contingut dels registres bíblics, oblidant el lligam existent entre el text bíblic i l’autor Diví. Si així fos, les Escriptures no podrien ser anomenades Santes, ni identificar-se com la Paraula de Déu.

La introducció al Nou Testament
També, encara que encobertament, es fa referència a una evolució en la formació i composició dels escrits que formen el Nou Testament quan s’afirma que va ser cap al primer terç del segle II que aquests escrits van assolir la seva forma definitiva.

La introducció als Evangelis sinòptics
Les raons que es presenten per posar per escrit les paraules i fets del Crist no tenen en compte la voluntat i acció divines i queden circumscrites al «creixement de les esglésies i la seva tasca d’instrucció dels convertits» 30. Solament es fa referència als escriptors dels Evangelis com autors i elaboradors d’aquestes obres, en cap moment es menciona Déu. Es parla de la font Q, i s’introdueix la hipòtesi de les fonts en relació al Nou Testament, i es fa referència a un últim redactor, la qual cosa afirma que n’hi ha hagut d’altres prèviament. El text dels Evangelis no conte -diuen- fets i paraules literals, el Crist ens arriba -segons els autors de les notes- a través de la tradició d’allò que Crist va dir i va fer; «i la tradició… interpreta els esdeveniments que relata… en aquests esdeveniments hi ha el ressò cert i clar de la persona històrica de Jesús de Natzaret» 31. Però no es això el que diuen els evangelistes32, ells enregistren esdeveniments i paraules certes, no mediatitzades i interpretades per voluntat humana; no és un ressò és la persona històrica i suprahistòrica, mateixa. Són més que «dades suficients per dibuixar els elements fonamentals del seu missatge» 33.
La introducció a l’Evangeli segons Mateu, situa la seva redacció amb posterioritat a l’any 70 d.C. i torna a introduir l’anomenada font Q.
La introducció a l’Evangeli segons Marc, situa la seva redacció al voltant de l’any 70, encara que reconeix que pot ser abans. Considera els versicles 9 a 20 del capítol 16, com un apèndix afegit en el primer terç del segle II d.C., fet que mostra que l’autor de les notes presenta els Evangelis com el resultat d’un procés d’elaboració començant per Mateu, Marc, Lluc i Joan, però continuat per altres fins la seva redacció definitiva.
La introducció a l’Evangeli segons Lluc situa la seva redacció després de l’any 70.

Les introduccions al resta de llibres del Nou Testament
La introducció a l’Evangeli segons Joan, el presenta com una obra que «es va gestar en el decurs d’un bon nombre d’anys i anà enriquint-se i arrodonint-se» 34i situa el seu «naixement» als darrers anys del segle I. L’atribució de la seva paternitat a l’Apòstol Joan, que no veu clara, diu que és posterior a l’acabament de l’obra.
La introducció al llibre dels Fets dels Apòstols, el situa com escrit després de l’any 70.
A la introducció de la carta als Hebreus es descarta tota possibilitat d’autoria paulina del llibre. També es qüestiona el títol de la carta, que es data a finals del segle II d.C. La data de composició es situa entre l’any 65 i el 95 d.C.
La introducció a la 1ª carta de Pere presenta dues possibilitats en relació a l’autor, o bé Pere, o bé un del cercle petrí. A favor d’aquesta segona opció dóna tota l’argumentació. Això situaria la data de composició cap a l’any 70 o 80 d.C. Afirma que els cristians destinataris d’aquesta carta s’agrupaven en «fraternitats», «a l’estil de les nombroses associacions que en aquella època hi havia escampades» 35. Crec que aquesta afirmació oblida que els evangelistes-missioners no solament predicaven l’Evangeli, si no que constituïen esglésies locals organitzades, i això es veu en parlar Pere dels ancians36, entenent com era l’organització de l’església apostòlica.
La introducció a la 2ª Carta de Pere data l’escrit a l’inici del segle II d.C., per encaixar amb la datació tardana que es fa de tots els escrits del Nou Testament, ja que la carta fa menció de les cartes de Pau i utilitza la carta de Judes. Si es daten els escrits del Nou Testament més aviat no cal situar tant tard aquesta carta, i situaria el cànon complet a finals del segle I, amb l’Apocalipsi de Joan.
La introducció a les Cartes de Joan presenta la segona i tercera com escrites pel mateix escriptor,. De la segona diu que o bé és el mateix de la primera, o molt proper a ell. La primera es relaciona amb l’Evangeli de Joan, i a la introducció a l’Evangeli de Joan no s’atribueix l’obra a l’apòstol Joan, a més d’afirmar-se que aquesta atribució va ser feta posteriorment a la seva redacció. Conclusió: no queda clar qui és exactament l’autor d’aquestes tres cartes, però en cap moment s’afirma la paternitat joanina.
La introducció a la Carta de Judes situa la carta escrita entre els anys 80 a 100 d.C., mantenint la tendència general de datar els llibres de la Bíblia, tant de l’Antic Testament com del Nou, d’una manera molt tardana. La datació tardana serveix d’argumentació per considerar «molt difícil que cap dels dos personatges hagi escrit la carta» ,37 fent referència a Judes el germà de Jesús i l’apòstol Judes.
La introducció al llibre de l’Apocalipsi nega la paternitat joanina aportant únicament arguments en contra d’ella i cap a favor; justificant tota semblança amb l’evangeli de Joan pel fet que l’autor segurament «formés part del cercle o grup de comunitats d’on va sorgir l’evangeli segons Joan i les tres cartes joanines». 38 Un altre cop reinterpreta el concepte de profecia, en negar que la literatura apocalíptica (com anomena la literatura profètica) sigui la revelació de Déu a l’escriptor sagrat de fets futurs que s’han d’acomplir. Per contra parla de «pensament apocalíptic» i el considera «com una reflexió, inspirada per Déu, sobre el moment històric que viu la comunitat», a més de dir que «el profeta explica la història començant per presentar allò que ja ha succeït com si encara hagués de passar» ;39 Nega la possibilitat de literalitat de Roma, per exemple, enfasitzant l’ús del simbolisme en la literatura apocalíptica.

Annex: La introducció als llibres Apòcrifs
Es justifica la seva inclusió en els acords signats entre l’Església Catòlico-Romana i les Societats Bíbliques Unides sobre les edicions interconfessionals -ecumèniques- de la Bíblia, els quals diuen que els llibres «deuterocanònics» -apòcrifs- s’editaran en una secció pròpia al final de l’Antic Testament 40

L’addició de títols

Actualment sembla un fet normal incorporar títols a seccions bíbliques, dins del mateix text. Poques són les edicions que no ho fan. En català, la única versió que coneixem que no incorpora títols dins del text bíblic és el «Nou Testament», editat per la «Trinitarian Bible Society», de Londres. En castellà, és la versió de Reina-Valera, en la seva revisió de 1909,; i en anglès, la King James Version.
El fet d’introduir aquest títol dins del text, i no fora com feien les versions antigues, és censurable per dues raons: la primera, pel fet que incorpora al text bíblic allò que l’Esperit Sant no va inspirar ni fer que s’enregistressin, i de vegades ho fa en l lletra més destacada; la segona, per condicionar la lectura i interpretació del passatge inspirat que segueix.
Si calien títols per ajudar a trobar el contingut dels passatges bíblics, aquests haurien de ser fora text, als marges, i tenint molta cura de no transmetre interpretacions humanes.

L’addició de notes

És justifica, en l’apartat «Ús de l’edició i abreviacions»41 dient que «integren els llocs paral·lels i les breus explicacions orientades a fer comprendre millor el text bíblic». Això és contrari al principi que la Bíblia s’explica a sí mateixa i introdueix opinions que condicionen la interpretació del text bíblic per qüestionar veritats bíbliques o introduir interpretacions justificatives d’ensenyaments que no es troben en el text bíblic.
A continuació es donen alguns exemples.
Mateu 14.19, nota «y»
«El relat té connotacions eucarístiques: els gestos de Jesús en aquest moment són molt semblants als que ell mateix farà en l’últim sopar» (pàg. 42).
Aquest comentari buscant connotacions eucarístiques a certs passatges que no fan referència al fet, també el trobem a Jn 6.51-18, nota «d»42 i a Jn 21.12-13, nota «k»43. ¿Que volen introduir un element «miraculós», obra de l’acció de gràcies -eucaristia-, en els elements del Sant Sopar? ¿Quin és el propòsit de veure referències a «l’eucaristia» en passatges que no parlen d’ella i que l’Església Catòlico-Romana ha fet servir tradicionalment per justificar la seva doctrina en relació al Sant Sopar? Quin propòsit té el fer servir el terme «eucaristia» tan insistentment en lloc d’altres que fan millor referència a l’acte com són «Sant Sopar», «Partiment del Pa», «Sopar del Senyor»…?
Mateu 16.18, nota «i»
«En arameu i en grec, el nom propi de Pere significa ‘pedra’. Pere, el primer cridat (4.18), és el primer de la comunitat de deixebles (10.2)» (pàg. 46).
L’afirmació que Pere significa pedra, sense fer distinció el mot Pere-pedra i l’altra pedra que es menciona al passatge, sobre la qual el Crist edificaria la seva església, indueix a identificar a Pere amb la pedra sobre la qual s’edifica, ensenyament tradicional de l’Església Romana i que no es pot sustentar en aquest text, que confronta Pere-pedra amb roca.
A més, intenta introduir elements de primacia de Pere per sobre dels altres apòstols, oblidant Joan 1.35-41, on és Andreu, el germà de Pere, el primer del que coneixem el nom en escoltar el «vine» del Senyor. Obliden també que tant al llarg de la vida del Crist a la terra, com als Fets dels Apòstols i a les epístoles mai Pere no ocupa o rep el primer lloc -exceptuant les llistes dels apòstols- per sobre dels altres, sinó que forma part d’un col·lectiu: els tres que estaven més a prop de Jesús (Mt 17.1), els apòstols (Fts 2.42; 3.1; 4.1; 5.2-3) o els ancians (1 P 5.1).
Mateu 12.46, nota «m»
«En la Bíblia, el terme germans designa tant els fills d’una mateixa mare o d’un mateix pare com els parents pròxims… A Mt 13.55 hi ha els noms d’alguns d’aquests germans de Jesús…» (pàg. 38).
Una nota típica de l’Església de Roma per justificar que Maria no va tenir cap fill del matrimoni amb Josep i que va ser sempre verge, fins a la seva mort (la perpètua virginitat de Maria). A la traducció de la Bíblia feta per Nacar i Colunga, a la nota sobre aquest versicle diu: «…No han faltado herejes que, basándose en esta denominación, hayan querido atacar la virginidad de María, suponiendo que ésta tuvo otros hijos además de Jesús. Para entender estos pasajes debemos tener en cuenta que hermano en la Biblia tiene el sentido amplio de pariente, primo, sobrino, además del específico de hermano…»44. La Bíblia de Jerusalem diu: «No hijos de María, sino parientes próximos, como por ejemplo primos, que en hebreo y arameo se llaman también ‘hermanos’…» .45
Joan 15.2, nota «r»
«Exemple d’això són els cristians que han abandonat la comunitat… Aquests aniran a la perdició» (pàg. 199).
Aquesta afirmació estableix que és la pertinença a l’Església visible aquella que salva i que sortir d’ella és anar a la perdició. Presenta una salvació que no és personal, sinó que és mitjançada per l’Església visible i que es pot perdre.
Aquesta ensenyança no es troba al Nou Testament i ha estat negada per totes les confessions Reformades i Evangèliques al llarg de la història. En canvi ha estat defensada per Roma, fora de la qual ningú no pot salvar-se.
Joan 17.17, nota «f»
«La Paraula de Déu transmet la seva veritat, i això transforma els deixebles» (pàg. 202).
El text bíblic diu que la Paraula de Déu és la veritat i no que la transmet, nota que canvia el significat del text bíblic i dóna peu a tot un seguit d’hipòtesis sobre la inspiració de les Sagrades Escriptures que qüestionen i/o neguen la doctrina de la inspiració plenària i verbal.46
1 Corintis 11.23, nota «r»
«Les tradicions que Pau mateix havia rebut en el primer contacte amb l’Església són les de la primera dècada cristiana… Pau va tenir ocasió de rebre-les dels qui les havien rebudes de primera mà» (pàg. 305)
La nota reinterpreta l’afirmació del text, que parla d’una tradició rebuda del Senyor, per presentar una tradició rebuda de l’església; elements que situen l’èmfasi en l’església en lloc del Senyor, i donen peu a l’ensenyament de l’Església Catòlico-Romana sobre la tradició com element paral·lel a la revelació.
1 Timoteu 3.1, nota «n»
«El terme episcopat no té encara el sentit que va adquirir més tard, sinó que designa la funció de responsable d’una comunitat cristiana (v.5), és a dir, el qui té cura» (pàg. 384).
Presenta un sentit «evolutiu» de l’organització de l’església neotestamentària, en lloc d’una organització revelacional. El passatge, al contrari d’allò que diu la nota, presenta als grups de creients dels primers dies de l’església apostòlica organitzats com esglésies locals, amb els oficials definits -pastors, bisbes o ancians i diaques- i amb els requisits que Déu, per l’apòstol Pau, establia per què els dons poguessin ser reconeguts mitjaçant imposició de mans.


NOTES:
1 La TOB és una obra fruit de la col·laboració oficial entre catòlics, protestants i ortodoxos francesos.
2 Pau VI (1973). La fuerza unificadora de la Sagrada Escritura, en Renovación ecuménica, 6, 37, 13. Instituto Ecuménico Juan XXIII: Salamanca.
ABC (1969). Se publica en Italia la llamada «Biblica Ecuménica, en Renovación ecuménica, 2, 11, 25. Centro Ecuménico Juan XXIII: Salamanca.
3 Comité Cristiano Interconfesional (1971). Comité Cristiano Interconfesional. Reunión sobre la Biblia Ecuménica, en Renovación ecuménica, 4, 23, 13. Centro Ecuménico Juan XXIII: Salamanca.
4 BCI, pàg. VIII.
5 op. cit. pàg. X
6 Nou Testament (1979), pàg. 5.
7 op. cit. pàg. X
8 BCI, pàg. 1895 (edició anomenada «catòlica»).
9 veure l’obra de: FERNÁNDEZ, DOMINGO ( ). Una Biblia adulterada. Los libros apócrifos.
10 DI PARDO, ARMANDO(1977). Tratado de Introducción Bíblica. La Santa Biblia: Palabra inspirada de Dios. Terrassa: Escuela Bíblica de Teología ALERTA. pàgs. 182-187.
11 BCI, pàg. X.
12 op. cit. pàg. XVIII
13 op. cit. pàg. 10
14 Unger, Merill (1991). Nuevo Manual Bíblico de Unger. Grand Rapids: Publicaciones Portavoz Evangélico.
15 Archer, Gleason L. (1981). Reseña crítica de una introducción al Antiguo Testamento. Chicago: The Moody Bible Institute of Chicago. pàgs. 115-130.
16 per una defensa de la paternitat básica de Josuè es pot consulta el llibre d’Archer, pàgs. 292-293.
17 BCI, pàg. 324.
18 BCI, pàg. 799.
19 BCI, pàg. 806.
20 BCI, pàg. 823.
21 BCI, pàg. 884.
22 BCI, pàg. 1126.
23 BCI, pàg. 1186.
24 Ecl 1.12 comp. 2.7, 9.
25 BCI, pàg. 1199.
26 BCI, pàg. 1229.
27 BCI, pàg. 1242.
28 BCI, pàg. 1308.
29 BCI, pàg. 1308.
30 BCI, pàg. 11.
31 BCI, pàg. 12
32 ref. Lc 1.1-4; Fet 1.1-2; Jn 21.24.
33 BCI, pàg. 12.
34 BCI, pàg. 128.
35 BCI, pàg. 429.
36 1Pe 5.1-4.
37 BCI, pàg. 456.
38 BCI, pàg, 459.
39 BCI, pàg. 460.
40 BCI, pàg. 1395.
41 BCI, pàgs. XII-XIII.
42 «es refereix explícitament a l’eucaristia…» (pàg. 183).
43 «Al·lusió a l’eucaristia» (pàg. 209).
44 NACAR, ELOÍNO i COLUNGA, ALBERTO (1963). Sagrada Biblia. Madrid: BAC.
45 UBIETA, ÁNGEL, edit. (1967). Biblia de Jerusalem. Bilbao: Desclée de Brouwer.
46 DI PARDO, Armando (1977). Tratado de Introducción Bíblica. La Santa Biblia: Palabra inspirada de Dios. Terrassa: Escuela Bíblica de Teología ALERTA. pàgs. 72-112.



Antoni Mendoza i Miralles
Copyright © 2000, Edicions Cristianes Bíbliques, Apartat 10053, 08080 Barcelona-Catalunya

LA TRADUCCIÓ INTERCONFESSIONAL DE LA BÍBLIA EN CATALÀ: UNA ANÀLISI CRÍTICA (3)

ASPECTES PARTICULARS DE LA TRADUCCIÓ

Adició de mots al text Bíblic (pàg. XII)
S’ha introduït dins el text bíblic, encara que entre parèntesi, la traducció de noms propis, tant hebreus com grecs, precedits de la frase «que vol dir».
Això transgredeix el manament que trobem, tant a l’Antic com en el Nou Testament, de no afegir ni treure res sota pena de rebre el judici de Déu o la condemnació eterna (Dt 4.2; 12.32; Ap 22.18-19). La mateixa consideració serveix en relació a la inclusió dels llibres apòcrifs, que no formen part del cànon i conseqüentment del text inspirat.

Desaparició de mots del text Bíblic degut a la crítica textual47
Versicles complerts del Nou Testament han desaparegut i han quedat solament com un nombre, sense paraules, amb una nota a peu de pàgina: Mt 17.21; 18.11; 23.14; Mr 7.16; 9.44; 9.46; 11.26; 15.28; Lc 17.36; 23.17; Jn 5.4; Fts 8.37; 15.34; 28.29; Ro 16.24; 1Jn 7b-8a.48
Mots han desaparegut, enfosquint quan no canviant l’ensenyament doctrinal.
Mateu 1.25, diu: «fill» en lloc de «fill primogènit», la qual cosa deixa clar que Jesús, com engendrat de l’Esperit Sant és «unigènit», però que com fill de Maria és el primer d’altres que va tenir.49
Lluc 2.22, diu: «la purificació», en lloc de «la purificació d’ella», que és allò que diu la Llei de Moisès (Lv 12.1-8). A més a la nota «y», diu que literalment és «purificació d’ella», lectura que contradiu el text de Levític, i que cal rebutjar en favor de la lectura que està d’acord amb Moisès.50
1 Timoteu 3.16, diu: «Ell, manifestat en el cos», en lloc de «Déu es va manifestar en carn». El text de la BCI ignora la gran quantitat de manuscrits que llegeixen «Déu», en la qual cosa la Divinitat de Jesu-Crist és clarament manifestada. Solament menciona aquesta lectura en la nota al text, juntament amb una altra.51

Alguns exemples de l’ús dels principis de traducció utilitzats que canvien el significat de mots atentant contra doctrines de la fe Cristiana
Isaïes 7.14, diu: «Doncs el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d’infantar tindrà un fill, i li posarà Emmanuel (que vol dir ‘Déu amb nosaltres’).» La versió dels Monjos de Montserrat tradueix «jove» i la versió de la Fundació Bíblica Catalana «verge». Però es possible ser jove (noia) sense ser verge; aquest era, probablement, l’atac encobert dels fariseus envers Jesús, que era fill de fornicació (Jn 8.41).
Les raons que es donen per aquest canvi és que el mot hebreu «almah», té el significat de noia jove en edat de casar-se, i que el mot específic hebreu per «verge» és «bethulah», que no surt a Is 7.14.
Les raons filològiques que donen els erudits fonamentals en la fe per traduir «verge» són:
(1) Els traductors de la Septuaginta (traducció de l’Antic Testament al grec del segle III a. C.) van traduir «almah» per «verge», molt abans que existís el Nou Testament o cap qüestió referent a Jesús de Natzaret.
(2) L’apòstol Mateu, en el seu Evangeli (1.23), tradueix el mot «almah» de l’hebreu al grec per «verge», comptant amb la inspiració de l’Esperit Sant.
(3) El terme hebreu «bethulah», que s’afirma que és l’utilitzat per «verge», a Joel 1.8 es fa servir per a una dona casada.
(4) Encara que el mot pugui traduir-se per «noia jove» i per «verge», la unitat de l’Escriptura faria deixar el terme clar, verge, i treure tota ambigüitat modernista-liberal. 52..
Lluc 1.27, encara que manté «noia verge», en primer terme, quan es torna a repetir el mot ja no es tradueix «noia verge» sinó «noia», emfasitzant la seva joventut en lloc de la seva virginitat, que és aquí la veritat important revelada.
LLuc 1.29, diu: «plena de gràcia»; traducció que pot ser mal entesa, d’acord amb el concepte catòlico-romà que Maria és plena de gràcia que té per administrar. L’expressió vol dir, segons Robertson, solament «plena de gràcia que has rebut»53.
1 Corintis 11.29, diu: «perquè qui menja i beu sense tenir present que es tracta del cos del Senyor…». Aquesta traducció identifica allò que es menja i beu amb el cos del Senyor, la qual cosa introdueix l’error catòlico-romà de la transsubstanciació, i no trasllada allò que diu el text, que parla de «discernir el cos del Senyor».54


NOTES:
47 veure: ANDERSON, G.W. i ANDERSON D.E. (1992). A Textual Key to the New Testament. A List of Omissions and Changes. Londres: Trinitarian Bible Society.
48 veure per la defensa del text sobre el testimoni celestial el butlletí de la «Trinitarian Bible Society» número 522, pàgs. 5-12.
49 veure per la defensa del mot «primogènit» el butlletí de la «Trinitarian Bible Society» número 501, pàg. 11.
50 veure per la defensa de la lectura «purificació d’ella» a DI PARDO, ARMANDO Revisando… la revisión. Barcelona: Difusora de Literatura Cristiana Fonamentalista.
51 veure per la defensa del mot «Déu» el butlletí de la «Trinitarian Bible Society» número 501, pàg. 14.
52 DI PARDO, JOSÉ MARÍA (1956). Si fueran destruidos los fundamentos, ¿qué ha de hacer el justo? La Nueva Biblia, en Primer Congreso Espiritual «A.L.E.R.T.A.» Buenos Aires: ALERTA, pàgs. 87-88.
53 ROBERTSON, ARCHIBALD T. (1989). Imágenes verbales en el Nuevo Testamento II. Terrassa: Clie, pàg. 31.
54 ROBERTSON, ARCHIBALD T. (1989). Imágenes verbales en el Nuevo Testamento IV. Terrassa: Clie, pàg. 229.



Antoni Mendoza i Miralles
Copyright © 2000, Edicions Cristianes Bíbliques, Apartat 10053, 08080 Barcelona-Catalunya

LA TRADUCCIÓ INTERCONFESIONAL DE LA BÍBLIA EN CATALA: UNA ANÀLISI CRÍTICA (4)

VOCABULARI

També en aquest apartat s’evidencia el qüestionament de la fe Bíblica. Comentem els següents aspectes, entre altres:
Abominació devastadora. El comentari està molt centrat en la persona d’Antíoc IV Epífanes, ignorant que el seu compliment ple es troba al futur en l’anticrist.
Ancians. En relació a l’organització de l’Església Cristiana afirma que aquesta es va inspirar en la institució jueva dels sanedrins per organitzar les seves comunitats, en lloc d’assenyalar que aquesta va ser donada pel Senyor i no producte dels cristians del primer temps.
Anticrist. La referència també queda limitada a Antíoc IV Epífanes, i diu que totes les referències del Nou Testament probablement fan referència a «la mateixa realitat», en lloc d’assenyalar al temps del fi i a una persona en lloc d’una realitat.
Diable. Diu que a l’Antic Testament és «la personificació de les forces del mal», en lloc de precisar que fa referència a una persona.
Diluvi. Nega la veracitat del relat bíblic i la revelació donada per Déu en relació al fet, en dir que «el text s’inspira en relats mesopotàmics, d’arrels mitològiques i d’expressió poètica».
Escriptura. Es refereix a ella com un «conjunt d’escrits que el poble d’Israel i l’Església cristiana van anar redactant com a expressió de les accions salvadores de Déu, viscudes pel poble des de la fe i el reconeixement». Oblidant que aquestes no són producte ni del Poble d’Israel ni de l’Església, sinó de Déu mateix; és la Paraula de Déu al seu poble, no la paraula del poble sobre Déu. No és un recull d’accions viscudes des de la fe, sinó la revelació de Déu a l’home, el qual la té rebre amb fe. Els autors de la nota no tenen clar la inspiració plenària i verbal de les Escriptures.
Esperit. Fa referència a Ell com a «força de Déu», però no com persona Divina, tercera de la Santíssima Trinitat.
Imposició de mans. Es diu que era usada per «conferir funcions i ministeris comunitaris», quan l’Escriptura diu que els ministeris els confereix Déu, doncs Ell dóna als seus fills els dons, serveis i ministeris com vol i a qui vol (1Co 12.4-7). El comentari que trobem a la BCI introdueix una capacitat transmissora a un acte i a unes persones, a més de Déu, per un acte ritual.
Mannà. Es relaciona al mannà «amb la secreció dolça d’un arbre de la península del Sinai, recollida encara avui per les tribus nòmades»; quan l’Escriptura diu que Déu l’enviava cada dia, excepte el dissabte, des del cel.
País dels morts. No es fa referència a la consciència de l’ànima, sinó més bé al somni de l’ànima en dir: «els difunts continuaven una vida letàrgica».
Pastor. No fa referència al do espiritual donat pel Senyor a la seva Església.
Querubí. No els reconeix com éssers espirituals, angèlics, creats per Déu per executar la seva voluntat. Els defineix com «figura mitològica típica de les cultures mesopotàmiques, que Israel va adoptar».
Sacerdoci. Situa l’establiment d’un santuari únic a Jerusalem en l’època de l’exili; quan la Bíblia el situa en el temps de David.
Univers. Presenta una concepció de l’univers acientífica, pròpia d’Israel; però no una revelació Bíblica donada per Déu.


Antoni Mendoza i Miralles
Copyright © 2000, Edicions Cristianes Bíbliques, Apartat 10053, 08080 Barcelona-Catalunya

LA TRADUCCIÓ INTERCONFESSIONAL DE LA BÍBLIA EN CATALÀ: UNA ANÀLISI CRÍTICA (5)

CONCLUSIONS

Un cop analitzada aquesta traducció bíblica, no podem fer cap altra cosa que desaconsellar la seva utilització. Les nostres objeccions les classifiquen en dos grups, unes relacionades amb els «ajuts» (¿?) que acompanyen la traducció i les altres amb la mateixa traducció.
Pel que fa als «ajuts» que acompanyen el text bíblic observem una tàctica de desautorització i qüestionament d’aquest. En això es segueix el trist exemple de la TOB, la Traducció Ecumènica de la Bíblia al francès. Les introduccions qüestionen l’autoria del llibres i l’acció divina en la revelació i la inspiració dels textos sagrats, i els presenten com escrits en permanent reelaboració, d’acord als pensaments i intencions d’una classe dirigent sacerdotal. Les notes, qüestionen part del text de la traducció, sota la base de la seva absència o presència en certs manuscrits, o incorporen comentaris humans interpretatius al text inspirat. El vocabulari final, en lloc de recollir allò que diu el text bíblic sobre el mot del qual es parla, presenta opinions personals, que no es subjecten al que diuen les Escriptures. A més dels títols, incorporats dins del mateix text bíblic, i destacats amb negreta.
Pel que fa el propi text, cal destacar en primer lloc que els traductors no evidencien creure en la inspiració plenària i verbal dels 66 llibres que formen les Escriptures Inspirades. Això es veu pel principi de traducció que fan servir, anomenat «equivalència dinàmica» o «funcional», en lloc del d’«equivalència formal», fet servir quan es creu en la inspiració divina tant del text com de les paraules que el formen. És més, Societats Bíbliques Unides ha acceptat, un cop més, fer una edició especial amb el llibres apòcrifs, evidenciant el seu compromís de col·laboració amb el Catolicisme Romà. Hi ha també un canvi de textos a partir dels quals s’ha fet la traducció, preferint els anomenats textos alternatius, a aquells que van estar en la base de les versions clàssiques de la Reforma.
Com una alternativa, encara en procés, proposem la traducció que s’està fent sota l’empara de la Trinitarian Bible Society de Londres, de la qual ja està imprès el Nou Testament, i ara s’està treballant en l’Antic Testament.

Antoni Mendoza i Miralles
Copyright © 2000, Edicions Cristianes Bíbliques, Apartat 10053, 08080 Barcelona-Catalunya

SENSE NOTES NI COMENTARIS

Una anàlisi de les Bíblies d'estudi actuals

per G.W. i D.E. Anderson


En la dècada dels setanta molts creients van començar a experimentar un interès especial per estudiar les Escriptures per ells sols. Aquest moviment va portar una gran benedicció a moltes esglésies, però també va evidenciar la manca de material accessible al llec per al seu estudi de l’Escriptura. Fins aleshores, la majoria del material preparat per ajudar a l’estudi profund de la Bíblia era escrit per a pastors i mestres que disposaven d’entrenament acadèmic i teològic; i la majoria dels llibres per a llecs eren populars, pensats per a “respondre a necessitats” en lloc de per ajudar als creients a aprofundir en la Bíblia per a descobrir que Déu, mitjançant els principis de la seva Paraula, ja havia resolt les seves necessitats. Aquest moviment també va evidenciar a les esferes editorials la necessitat d’oferir al llec les eines necessàries per a estudiar la Bíblia. Es van escriure diversos llibres i d’altres es van adaptar per aquells que no disposaven de la preparació acadèmica necessària per fer servir els materials preparats per a pastors i mestres. Tot i així, aquests llibres eren extensos i molt sovint difícils d’utilitzar, o bé demanaven disposar de molt de temps. Així, es va anar convertint en pràctica corrent la idea d’extreure informació d’aquests llibres i col·locar-la entre les dues cobertes de la Bíblia, i molt sovint dins de les mateixes Escriptures.
Avui dia és molt difícil de trobar una Bíblia que contingui únicament el text Bíblic. La majoria tenen alguna mena de referències, bé en una columna en el centre de la pàgina o bé en el marge exterior, que dirigeixen al lector a uns altres textos paral·lels. Moltes també donen lectures alternatives sobre certes paraules o expressions; algunes inclouen variacions textuals. En el segle XX, aquestes referències van ser ampliades a la Bíblia amb Cadena de Referències Thompson. En les seves diverses edicions va introduir un sistema de numeració extraordinari que portava al lector als apèndixs finals de la Bíblia; allí no solament trobava els textos paral·lels, sinó també temes i comentaris que F. C. Thompson havia anat acumulant al llarg dels seus anys d’estudi. Thompson també va afegir al final de la Bíblia esquemes dels llibres de la Bíblia, notes arqueològiques, un diccionari i nombroses ajudes per animar al lector a un estudi més profund. En 1917, C. I. Scofield va donar un pas més endavant en publicar la seva “Bíblia amb referències Scofield”; li faltava el sistema de numeració de textos paral·lels, però incloïa un índex de les notes doctrinals i temàtiques de Scofield, que es troben col·locades al peu de la pàgina corresponent de l’Escriptura.
Des de la publicació de l’Authorised Version1 no s’havia acceptat incloure notes interpretatives en la publicació de la Bíblia. Les referències, les notes textuals sobre els diferents manuscrits grecs o hebreus i les variants i significats alternatius de les paraules eren els elements habituals; tota altra informació era confinada a comentaris i altres ajudes d’estudi. L’expressió usada per la majoria dels editors, i que encara es feta servir per la Societat Bíblica Trinitària, és “La Bíblia sense notes ni comentaris”. Però al segle XX es va decidir que les paraules de l’home podien estar en les mateixes pàgines que les de Déu, en les anomenades “Bíblies d’Estudi”. Això pren la forma de notes a peu de pàgina, referències interpretatives, esquemes, anàlisi de llibres i altres eines. Algunes són liberals, d’altres conservadores; el problema està en la atreviment de certs creients i editors que no veuen cap mal en imprimir Bíblies amb notes humanes en les mateixes pàgines que l’Escriptura.

Notes a peu de pàgina

La manera més problemàtica de col·locar les paraules dels homes al costat de la Paraula de Déu és la d’afegir notes al peu de pàgina. Ja no es permet al creient meditar sobre el significat del text de l’Escriptura, ara la seva atenció es desviada al final de la pàgina, on trobarà les notes que han de fer clar el significat del text. Però la majoria d’aquestes notes es troben obertament dirigides cap a un esquema doctrinal determinat. Les notes de Scofield i Ryrie són clarament dispensacionalistes; les de la Bíblia Anotada Dake donen com un fet una variació del dispensacionalisme que presenta quasi el doble de períodes que trobem en la de Scofield. La Bíblia Catòlica de Regal i Estudi té, com implica el seu nom, unes notes que ensenyen un enfocament catòlico-romà, com també la Nova Bíblia de Jerusalem; el Nou Testament de la Bíblia d’Estudi de la Vida Plena i la Bíblia de la Vida Plena de l’Esperit ensenyen un enfocament carismàtic-pentecostal de l’Escriptura. Encara que pot ser cert que aquestes notes aclareixin el significat d’un text de l’Escriptura, aquest aclariment no serà sempre una interpretació correcta, perquè, de fet, les notes són sempre interpretacions dels homes.
Si més no, molt sovint els lectors d’aquestes Bíblies descobreixen que ja no diferencien entre allò que és realment Escriptura i allò que hi ha a les notes; o pitjor encara, mai no s’adonen d’això i confonen les dues parts. Una il·lustració en relació a aquesta qüestió ens la dóna el relat d’una jove en una llibreria cristiana, on en una conversa ella va defensar una opinió teològica particular afirmant que es trobava en les Escriptures. El venedor va expressar els seus dubtes sobre l’origen bíblic de la referida doctrina. Li va donar una versió senzilla de l’Authorised Version de la Bíblia únicament amb referències en la columna central, i li va demanar que li senyalés el lloc on era ensenyada aquesta doctrina; però el fet és que ella només creia per error que es trobava en el text de l’Escriptura. Aquest no és un cas aïllat; molt poques persones de les que fan servir aquestes Bíblies amb notes són capaces de distingir, quan la Bíblia és tancada, allò que ve a la seva memòria de les notes d’allò que és realment Escriptura. Algunes persones arriben a subratllar certs aspectes de les notes de la mateixa manera que ho farien amb l’Escriptura. Aquesta jove havia confós del tot allò que era una interpretació teològica força extravagant amb el veritable text de l’Escriptura.
Tota aquesta acció d’introduir notes i comentaris fa soscavar el sacerdoci de tot creient. Aquest problema en concret s’ha evidenciat en l’enfocament que certes formes de culte donen a l’estudi bíblic. Hi ha moltes sectes pseudo-cristianes que únicament permeten l’estudi de la Bíblia a partir d’una Bíblia que tingui l’aprovació de la secta concreta. Aquesta Bíblia és una traducció que secunda els punts de vista de la secta, i inclou notes a peu de pàgina, esquemes i altres materials que ensenyen l’heretgia particular de la secta. Així el lector és instruït en la “veritat”, segons l’ensenyament de la secta, a partir de la Bíblia. Com que aquestes coses es troben en la seva còpia de la Bíblia, el lector no les qüestiona; d’aquesta manera queda perfectament tancat en la secta.
Això és semblant a allò que pot succeir amb les Bíblies d’estudi si el creient no té cura i no aprèn a estudiar les Escriptures per a determinar allò que Déu diu. En canvi, aprèn intel·ligentment allò que els editors d’aquella edició en particular volen fer-li creure. Així, el creient particular ja no té l’ofici de creient-sacerdot ensenyat en les Escriptures. Si un creient-sacerdot no es pot apropar a la Paraula de Déu sense notes ni comentaris, sense haver de llegir les notes d’homes entesos i no entesos, sense ser portat a la força a esquemes interpretatius i psicològics, aleshores aquest creient no té el dret i el privilegi d’interpretar l’Escriptura per ell mateix. Quan es roba al creient particular el dret i el privilegi d’interpretar l’Escriptura per ell mateix, les Bíblies d’estudi introdueixen el mateix marc de treball que les sectes. Li resulta molt difícil al creient anar en contra d’allò que es troba escrit en blanc i negre, que de vegades no solament es troba en les pàgines de la seva Bíblia sinó que es troba entre els versicles i en ocasions fins i tot en l’interior d’un versicle de la seva Bíblia.

Referències
Massa sovint, en aquestes Bíblies, les referències pròpiament dites de la columna central o dels marges que senyalen altres textos de l’Escriptura reflecteixen i secunden els prejudicis doctrinals i teològics introduïts en les notes al peu de pàgina. Això, evidentment, també es pot donar a les edicions que no són d’estudi, però les edicions d’estudi intenten molt sovint presentar una convicció doctrinal més concreta que les que no ho són. Les edicions que no són d’estudi normalment fan referència solament a expressions semblants o idees paral·leles, informació que de vegades sorgeix d’una anàlisi per ordinador. Però moltes Bíblies d’estudi uneixen amb les referències textos que solament tenen en comú la imaginació de l’editor. D’aquesta manera el lector incaut, creient que l’Escriptura interpreta l’Escriptura, pot ser fàcilment desviat.

Esquemes
Els esquemes poden tenir el mateix propòsit i efecte que allò que hem considerat anteriorment. Hi ha algunes Bíblies d’estudi que posen els esquemes als apèndixs. Però la majoria es troben al principi dels llibres de la Bíblia, o, el que és pitjor, s’introdueixen entre els capítols i fins i tot entre els versicles. Alguns esquemes no són pas interpretatius; però molts ho són. Aquests últims serveixen per deixar en el lector la impressió que les Escriptures han de ser dividides tal com l’editor ho desitja. Es pot tractar d’una manera correcta o no de dividir el text. D’una manera o altra té el seu efecte sobre la manera en que el lector interpreta la Paraula; fàcilment es poden llegir a la Bíblia ensenyaments sobre l’evolució segons com es divideixin els dos primers capítols del Gènesi. El llibre d’Isaïes ha estat presa de les creences liberals de que el llibre va tenir diferents autors, una creença que s’ensenya al lector incaut de la Bíblia per mitjà dels esquemes que divideixen el llibre entre els seus pretesos “autors”. Massa sovint el lector creu, poc intel·ligentment, tot allò que es troba escrit en la pàgina de la seva Bíblia, incloent notes al peu de pàgina i comentaris.
Les introduccions dels llibres
Una característica comuna a moltes Bíblies d’estudi són les introduccions a cada un dels llibres de la Bíblia. Aquestes introduccions generalment inclouen informació sobre la data en què va ser escrit, l’autor, els receptors i el tema principal. El tema, evidentment, és tendent a la interpretació i per això es troba dintre de la mateixa categoria problemàtica dels esquemes; el tema de vegades, forma part de l’esquema o afecta la disposició de l’esquema del llibre corresponent, com quan es dóna el goig com a tema principal de la carta als Filipencs. Molts creients creuen que aquesta informació general és sempre objectiva, que aquesta informació no pot allunyar al lector de la veritat Bíblica. Però, si l’editor és neo-ortodox o liberal, tindrà més tendència a creure que Moisès no va poder escriure els cinc primers llibres de la Bíblia, el Pentateuc; donat que un dels postulats d’aquestes persones és que els homes de l’època de Moisès no sabien escriure, Moisès no va poder escriure el Pentateuc. D’aquesta manera, les introduccions dels llibres del Pentateuc en les edicions més liberals de Bíblies d’estudi presenten els “autors” del Pentateuc amb les dates d’escriptura en un temps molt posterior a la vida Moisès.2
Dates dels esdeveniments de l’escriptura
Una altra manera més subtil d’interpretar és donant data als esdeveniments de l’Escriptura. Moltes Bíblies d’estudi col·loquen dates no solament als successos dels quals es coneixen les dates, sinó també a d’altres impossibles de datar. Un d’aquests és la creació de l’univers; el bisbe Ussher creia que va tenir lloc al 4004 abans de Crist, una creença inclosa per diverses Bíblies d’estudi, datant-se altres esdeveniments de l’Escriptura a partir d’aquesta data. Altres edicions prenen una perspectiva més liberal donant a la creació unes dates que permetin incloure els milions d’anys necessaris per al desenvolupament de l’evolució teista. Algunes daten les profecies en uns anys que les fan relats històrics; per exemple, donant a Isaïes 44 i 45 una data posterior al relat d’Esdres els editors destrueixen pel què fa als seus lectors l’impacte del miracle de la revelació que trobem a Isaïes.

Altres eines
Hi ha algunes Bíblies d’estudi que tenen eines creatives, com a codis de colors en certs temes concrets, una actitud que tendeix a convertir l’Escriptura en una cosa trivial i general; cap versicle pot tenir un únic tema. Algunes Bíblies d’estudi marquen els textos profètics, o els textos que l’editor creu que són profètics, sota les categories d’acomplerts o no acomplerts fent servir estrelles, fletxes i diversos senyals estranys. Es fan servir altres marques per senyalar temes no tractats directament a l’Escriptura, com les categories psicològiques que es troben tan de moda avui dia.
Un dels elements únics de certes edicions de la Bíblia és que els mapes i diagrames ja no es troben al final de la Bíblia, sinó que ara formen part del text. En el llibre de Josuè, el lector pot trobar mapes integrats en el text que mostren les conquestes d’Israel;3 en les genealogies, podria estudiar, en forma de resum i de categories, els diagrames en lloc de llegir el text pròpiament dit.
A més, algunes d’aquestes edicions contenen còpies de pintures de diverses interpretacions artístiques de l’aspecte de Jesús. Això és, com va expressar-ho un creient, per “ajudar als creients a concentrar la seva ment en el Senyor al llarg de la lectura de la Bíblia i la pregària”. Això, evidentment, ignora l’ensenyament del segon manament que prohibeix l’ús de dibuixos de Déu, incloent la Segona Persona de la Trinitat, en adoració. Hi ha algunes persones que no veuen això com una violació d’aquest manament, però és un comentari negatiu sobre la salut espiritual del cristià d’avui dia pensar que els creients necessiten representacions físiques de Jesús com a part del seu estudi bíblic.
Els devocionals teològics i els articles d’autors famosos es fan servir en algunes edicions com a suplement del text de l’Escriptura. Molt sovint es troben coordinats amb les notes i els esquemes del text. De vegades alguns predicadors “famosos” introdueixen les seves pròpies idees, ajudes interpretatives, o principis de ministeri com a suplement del text de l’Escriptura, de manera que ningú pugui perdre’s la importància de les seves pròpies idees. Això també recau sobre els prejudicis teològics de cada edició.

Traduccions
Com seria d’esperar, algunes Bíblies d’estudi han estat publicades en diverses traduccions. Algunes edicions d’estudi es poden trobar en la New King James Version, l’Authorised o King James Version, la New International Version, la New American Standard Version, la Revised Standard Version, la New Revised Standard Version, la Contemporary English Version i altres, de manera que el lector pot obtenir la Bíblia d’estudi que prefereixi en qualsevol traducció que desitgi. Si canvia de traducció, sempre es podrà beneficiar de les notes i altres eines a les que està acostumat, encara que canviï de traducció de la Bíblia. Aquestes Bíblies d’estudi gairebé responen a la mentalitat de la Torre de Babel, que els lectors han de tenir versions modernes i encara més modernes per a comprendre les Escriptures, o que les Bíblies d’estudi addicionals el faran d’alguna manera més madur espiritualment i teològicament.
La separació dels cristians
L’estratègia de màrqueting dels editors de Bíblies és arribar a grups especials d’interès. Les tècniques de màrqueting també són ideades per oferir la propietat denominacional de la Bíblia. Ara tenim Bíblies Luteranes, Catòlico-Romanes, Baptistes, Metodistes, Presbiterianes, Pentecostals; moltes denominacions tenen la seva pròpia i concreta Bíblia d’estudi que promou les seves pròpies doctrines per a la seva pròpia gent. A més, hi ha el problema que dintre de contextos individuals d’església, la congregació pot fer servir bíblies per a nens, adolescents, adults, ancians, famílies, antics cristians, nous cristians, malalts mentals, conservadors, liberals, carismàtics, dispensacionalistes, totes elles tendeixen a promoure idees, teories, erudició i opinions diferents. La majoria d’esglésies ja troben el ministeri força difícil quan els seus membres fan servir gran varietat de traduccions, però ara amb aquestes veus diferents que les invoquen, augmenten les dificultats per als pastors, líders d’esglésies i mestres per realitzar el ministeri de manera efectiva. La confusió de veus s’extén fins i tot a les famílies, on els seus membres fan servir diferents Bíblies.
L’abundància de Bíblies d’estudi també fa trivial la Paraula de Déu sota una sèrie d’opinions. D’aquesta manera el lector té diferents temes o problemes d’actualitat, com aprendre a estimar-se a un mateix, SIDA, guerra de bandes, guerra i pau, homosexualitat, el paper de la dona i molts altres punts de vista escrits en la Paraula de Déu per mitjà de notes a peu de pàgina. Moltes d’aquestes qüestions no són tractades directament a l’Escriptura; sembla que es creu que els cristians no poden comprendre els ensenyaments de Déu sobre aquests temes i aplicar d’aquesta manera els principis de l’Escriptura per sí mateixos. I el pitjor de tot és que molts dels temes que es consideren en les notes i comentaris d’aquestes Bíblies no concorden amb els veritables ensenyaments de l’Escriptura, i molt sovint expressen una opinió del tot contrària a la Paraula de Déu. Aquestes notes i aquests esquemes són merament opinions sobre les Escriptures, però comporten l'exegesi (és a dir, llegir l’opinió de l’home en el text), més que l’estudi objectiu de la Paraula de Déu. Això no solament és cert en teologia sinó també en la interpretació en ella mateixa, o en la incorrecta interpretació.
Per demostrar com de ràpidament s’extén aquest problema, considerarem el gran nombre i varietat d’aquestes Bíblies d’estudi. L’Adventure Bible (Bíblia de l’Aventura), la Annotated Study Bible (Bíblia d’Estudi Anotada), la Believer’s Study Bible (Bíblia d’Estudi del Creient), la Bible for Today’s Young Reader (Bíblia per al Lector Jove d’Avui), la Catholic Gift and Study Bible (Bíblia Catòlica de Regal i Estudi), la Catholic Study Bible (Bíblia Catòlica d’Estudi), la Christian Character Bible (Bíblia del Caràcter Cristià), la Christian Life Bible (Bíblia de la Vida Cristiana), Dake’s Annotated Reference Bible (Bíblia Anotada amb Referències de Dake), la Disciple’s Study Bible (Bíblia d’Estudi del Deixeble), la Explorer’s Bible: Study Bible for Kids (Bíblia de l’Explorador: Bíblia d’Estudi per a Nois), la Full Life Study Bible New Testament (Nou Testament de la Bíblia d’Estudi de la Vida Plena -Pentecostal i Carismàtica-), la Geneva Study Bible (Bíblia d’Estudi de Ginebra), la Harper Study Bible (Bíblia d’Estudi Harper), King and the Beast: A Student New Testament (El Rei i la Bèstia: Un Nou Testament per a Estudiants), la Life Application Bible (Bíblia d’Aplicació a la Vida), Life Source New Testament (Nou Testament Font de Vida), la New Contemporary English Version (Nova Versió Anglesa Contemporània), la Master Study Bible (La Bíblia d’Estudi Master), la New Jerusalem Bible (Nova Bíblia de Jerusalem), la Open Bible (Bíblia Oberta), la New Oxford Annotated Bible (Nova Bíblia Anotada d’Oxford), la Scofield Reference Bible 1971 (Bíblia amb Referències de Scofield, 1971), la New Scofield Study Bible (Nova Bíblia d’Estudi Scofield), la NIV Study Bible (Bíblia d’Estudi NIV), la NIV Student Bible (Bíblia per a l’Estudiant NIV), la Psalty’s Kids Bible (Bíblia del Noi Psalty), la Rainbow Study Bible (Bíblia d’Estudi Arc Iris), la Royal Reference Bible (Bíblia Reial amb Referències), la Ryrie Study Bible (Bíblia d’Estudi Ryrie), la Self-Study Bible (Bíblia d’autoaprenentatge), la Serendipity Bible for Study Groups (Bíblia del Descobriment per a Grups d’Estudi), The Spirit Filled Life Bible (Bíblia de la Vida Plena de l’Esperit -Pentecostal i Carismàtica-), la Thompson Chain Reference Bible (Bíblia amb Cadena de Referències Thompson), la Topical Chain Study Bible (Bíblia d’Estudi amb Cadena Tòpica), la Wesley Study Bible (Bíblia d’Estudi de Wesley), The Word (La Paraula -Pentecostal i Carismàtica-), la Salem Kirban Reference Bible (Bíblia amb Referències Salem Kirban).
A més hi ha Bíblies d’estudi amb notes de Robert Schuller i W. A. Criswell. Hi ha Nous Testaments amb notes psicològiques i de consell i Nous Testaments amb les passes per a ser alliberat de l’alcoholisme, de les drogues i de l’addicció; hi ha Bíblies que ensenyen fins i tot l'autoapreci i l’amor propi. Hi ha Bíblies en edicions especials per a nens petits, per a adolescents, per a adults, per ancians; algunes són adreçades a catòlico-romans, d’altres a pentecostals i carismàtics, dispensacionalistes, luterans, evangèlics, arminians, calvinistes, liberals. Sembla que cada perspectiva teològica ha de tenir la seva pròpia Bíblia d’estudi.
Implicacions econòmiques4
Aquestes Bíblies es presenten al públic cristià amb la finalitat de cobrir una necessitat observada, i segons sembla per a finançar els editors. Les Bíblies d’estudi oscil·len entre les 2.000 i les 20.000 pessetes; moltes es troben entre les 10.000 i les 15.000 pessetes. No hi ha cap objecció en contra de la publicació de les Escriptures per part d’editors al detall. Però, com que moltes d’aquestes Bíblies tenen un preu entre 4.000 i 8.000 pessetes en les seves edicions més econòmiques, un pot començar a entendre la raó de l’abundància de Bíblies d’estudi; aquestes Bíblies poden augmentar gradualment els ingressos i poden facilitar la venda d’algunes traduccions que ja no es venien gaire, o que mai no s’han venut gaire. La publicació de Bíblies és un gran negoci; ajuda a finançar tots els altres aspectes de la indústria editorial cristiana. I encara que això no sembla ser un problema a nivell del venedor, resulta que es troba descontrolat.
Un aspecte d’això que cal citar en un període de recessió com el que es dóna avui dia en el món, és que les llibreries cristianes petites no poden competir amb el món de la publicació bíblica. No tenen suficients recursos per emmagatzemar ni un petit percentatge de les Bíblies disponibles en totes les seves edicions, traduccions, estils, colors i preus. Aquestes llibreries es troben sempre encarregant i re-encarregant Bíblies per poder donar resposta als capricis del públic estudiós de la Bíblia. Això ho fan les llibreries en detriment dels llibres emmagatzemats que serien veritablement útils per el comprador, i per la resta del món cristià. Així els creients que desfruiten amb una bona literatura cristiana poden patir l’excés de Bíblies d’estudi existent avui dia; això pot comportar el traspàs de bones llibreries cristianes.

Conclusió

Queda clar que la Societat Bíblica Trinitària no desitja obstaculitzar l’estudi de la Paraula de Déu. Si els estudiants de la Bíblia volen fer servir comentaris, diccionaris, llibres d’estudis sobre paraules i altres eines, la Societat ho aprova i ho desitja. Cada creient té el deure d’estudiar la Paraula de Déu. Les nostres objeccions tampoc no s’adrecen a un grup eclesiàstic o teològic en particular. L’objecció ve quan aquesta informació es col·loca a la Bíblia, on pot ser presa com veritat absoluta. El poble de Déu hauria de deixar d’escoltar les opinions d’altres. Una de les raons per les que la “New International Version” és tan popular avui dia en anglès és perquè l’opinió dels seus editors, presentada amb excel·lents tècniques de màrqueting, ha fet una gran pressió sobre els pastors i els llecs per l’ús d’aquesta traducció; si no la fan servir, és que tenen algun problema espiritual o teològic. Avui dia el creients necessiten tornar a la puresa de l’estudi de la Bíblia que es pot aconseguir fent servir una Bíblia de referències corrent, una concordança i altres ajudes d’estudi. Però per això necessiten tenir accés a un text simple, sense ajudes ni interpretacions que poden ser la base per valorar com de teològiques sonen unes altres eines d’estudi, i que oferirà al cristià la veritat objectiva de la Paraula de Déu sense notes ni comentaris. La Paraula de Déu sense notes ni comentaris.
Molts cristians han vist al llarg dels anys a persones que creien coses extravagants i estranyes, senzillament perquè aquestes persones llegien les notes a peu de pàgina de les seves Bíblies. Degut a la utilització de Bíblies d’estudi, no van tenir l’oportunitat d’interpretar l’Escriptura per ells mateixos. Doni Déu gràcia avui dia per tal que el seu poble sigui capaç de mantenir-se en peu contra aquest torrent actual de veus que divideixen el Cos de Crist i que en molts casos estan contagiant el Cos de Crist amb teologia i pràctiques impies.



NOTES 1 King James Version, és una versió pròxima en general a la versió castellana Reina-Valera de 1909. 2 Exemples d’això els podem trobar en la versió francesa “Traduction Oecuménique de la Bible”, de 1988; i en la versió catalana “Bíblica Catalana Interconfessional”, de 1993. 3 Veure la versió castellana “Dios habla hoy”, de 1979 (p. 193). 4 Els preus que figuren són de les edicions en anglès.

© 1993, Trinitarian Bible Society.
© 1993, G.W. y D.E. Anderson.
© Versión catalana: Antoni Mendoza i Miralles.