dimecres, 8 d’octubre de 2008

LA TRADUCCIÓ INTERCONFESIONAL DE LA BÍBLIA EN CATALA: UNA ANÀLISI CRÍTICA (4)

VOCABULARI

També en aquest apartat s’evidencia el qüestionament de la fe Bíblica. Comentem els següents aspectes, entre altres:
Abominació devastadora. El comentari està molt centrat en la persona d’Antíoc IV Epífanes, ignorant que el seu compliment ple es troba al futur en l’anticrist.
Ancians. En relació a l’organització de l’Església Cristiana afirma que aquesta es va inspirar en la institució jueva dels sanedrins per organitzar les seves comunitats, en lloc d’assenyalar que aquesta va ser donada pel Senyor i no producte dels cristians del primer temps.
Anticrist. La referència també queda limitada a Antíoc IV Epífanes, i diu que totes les referències del Nou Testament probablement fan referència a «la mateixa realitat», en lloc d’assenyalar al temps del fi i a una persona en lloc d’una realitat.
Diable. Diu que a l’Antic Testament és «la personificació de les forces del mal», en lloc de precisar que fa referència a una persona.
Diluvi. Nega la veracitat del relat bíblic i la revelació donada per Déu en relació al fet, en dir que «el text s’inspira en relats mesopotàmics, d’arrels mitològiques i d’expressió poètica».
Escriptura. Es refereix a ella com un «conjunt d’escrits que el poble d’Israel i l’Església cristiana van anar redactant com a expressió de les accions salvadores de Déu, viscudes pel poble des de la fe i el reconeixement». Oblidant que aquestes no són producte ni del Poble d’Israel ni de l’Església, sinó de Déu mateix; és la Paraula de Déu al seu poble, no la paraula del poble sobre Déu. No és un recull d’accions viscudes des de la fe, sinó la revelació de Déu a l’home, el qual la té rebre amb fe. Els autors de la nota no tenen clar la inspiració plenària i verbal de les Escriptures.
Esperit. Fa referència a Ell com a «força de Déu», però no com persona Divina, tercera de la Santíssima Trinitat.
Imposició de mans. Es diu que era usada per «conferir funcions i ministeris comunitaris», quan l’Escriptura diu que els ministeris els confereix Déu, doncs Ell dóna als seus fills els dons, serveis i ministeris com vol i a qui vol (1Co 12.4-7). El comentari que trobem a la BCI introdueix una capacitat transmissora a un acte i a unes persones, a més de Déu, per un acte ritual.
Mannà. Es relaciona al mannà «amb la secreció dolça d’un arbre de la península del Sinai, recollida encara avui per les tribus nòmades»; quan l’Escriptura diu que Déu l’enviava cada dia, excepte el dissabte, des del cel.
País dels morts. No es fa referència a la consciència de l’ànima, sinó més bé al somni de l’ànima en dir: «els difunts continuaven una vida letàrgica».
Pastor. No fa referència al do espiritual donat pel Senyor a la seva Església.
Querubí. No els reconeix com éssers espirituals, angèlics, creats per Déu per executar la seva voluntat. Els defineix com «figura mitològica típica de les cultures mesopotàmiques, que Israel va adoptar».
Sacerdoci. Situa l’establiment d’un santuari únic a Jerusalem en l’època de l’exili; quan la Bíblia el situa en el temps de David.
Univers. Presenta una concepció de l’univers acientífica, pròpia d’Israel; però no una revelació Bíblica donada per Déu.


Antoni Mendoza i Miralles
Copyright © 2000, Edicions Cristianes Bíbliques, Apartat 10053, 08080 Barcelona-Catalunya